Primer llibre 2011-2012. El senyor de les mosques

El senyor de les mosques
Nou llibre del Club !
El senyor de les mosques
clip_image002
William Golding
Presentació: 19/12/11, 18 h.
Cloenda i projecció del film: 30/01/12, 18 h.
Pel·lícula: EL senyor de les mosques dirigida per Harry Hook i protagonitzada por Balthazar Getty, Chris Furrh, Danuel Pipoly, Andrew Taft, Edward Taft, Gary Rule.
Lloc: Biblioteca


Argument

clip_image004
Un avió que portava un grup de nens anglesos té un accident i cau en una illa del Pacífic. No sobreviu cap adult obligant als nens a viure pels seus propis mitjans. Ralph, un dels nens més grans es torna el "cap" i estableix l'ordre. Aviat, un esvalotador anomenat Jack vol tenir el poder de Ralph i es revela contra ell formant el seu propi grup. Els nens estan convençuts que hi ha una "bèstia" a l'illa, però resulta que la "bèstia" és un soldat mort de la Segona Guerra Mundial que s'havia encallat en el seu paracaigudes. Per error, els nens confonen un nen intel·ligent anomenat Simon per la "bèstia" i l’apunyalen fins que mor. Comença una guerra entre el violent clan de Jack i la petita colla de Ralph.

Autor: William Golding

clip_image006Va néixer el 19 de setembre de 1911 a la ciutat de Newquay, població situada al comtat de Cornualla. Va estudiar Ciències Naturals, per canviar aquests estudis al cap de dos anys pels de literatura anglesa a la Universitat d'Oxford, on es graduà el 1934. Durant la Segona Guerra Mundial va servir a la Marina Reial Britànica i va participar en el Desembarcament de Normandia.
L'any 1983 fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura i el 1988 fou nomenat Cavaller per la reina Elisabet II del Regne Unit. Morí el 19 de juny de 1993 a la seva residència de Perranarworthal, població situada a Cornualla, a conseqüència d'un atac cardíac.
Obra literària
William Golding va escriure novel·les, assaigs i poemes. Poems (1935) va ser el seu primer llibre. Les seves obres més importants són: Lord of the Flies (El senyor de les mosques, 1954), que és una faula moral sobre la condició humana, The Inheritors (Els hereus, 1955) i Rites of Passage (Ritus de pas, 1980, amb el qual guanya el Premi Booker).
  • 1935: Poems
  • 1954: Lord of the Flies
  • 1955: The Inheritors
  • 1956: Pincher Martin
  • 1958: The Brass Butterfly, obra de teatre
  • 1959: Free Fall
  • 1964: The Spire
  • 1965: The Hot Gates, assaig
  • 1967: The Pyramid
  • 1971: The Scorpion God
  • 1979: Darkness Visible
  • 1982: A Moving Target, assaig
  • 1982: Nessie- The Legend, assaig
  • 1984: The Paper Men
  • 1985: An Egyptian Journal
  • 1980-1989 trilogia: To the Ends of the Earth, trilogia
    • 1980: Rites of Passage
    • 1987: Close Quarters
    • 1989: Fire Down Below
  • 1995: The Double Tongue, obra pòstuma

Circumstàncies històriques de la novel·la

En la data en què s'escriu El senyor de les mosques (1954) es prova la primera Bomba H. No ha passat més d'una dècada des de la Segona Guerra Mundial, i ja dos bàndols aprofundeixen les seves diferències: la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques i els Estats Units d'Amèrica del Nord. El suposat final de la guerra de Corea no és més que l’encrudiment de la Guerra Freda entre aquestes dues superpotències.
Fitxer:Yalta summit 1945 with Churchill, Roosevelt, Stalin.jpg 
Imatge de la Conferència de Ialta que va ser una reunió dels principals líders dels Aliats de la Segona Guerra Mundial que tingué lloc entre el 4 de febrer i l'11 de febrer de 1945 a Ialta (Ucraïna), concretament al palau de Livàdia. Junt amb la Conferència d'el Caire, va ser l'única vegada que es van reunir Roosevelt, Stalin i Churchill, els tres grans líders aliats dels Estats Units, la Unió Soviètica i l'imperi Britànic respectivament.
L'home gairebé es resigna a estar en guerra sempre. La literatura aborda el problema de la guerra, el totalitarisme i les dictadures de formes pessimistes: 1984, de George Orwell, s'acaba d'escriure l'any1949; Fahrenheit 451, del nord-americà Ray Bradbury, és publicada el 1953, per citar-ne algunes. Totes tenen en comú (igual que El senyor de les mosques) la preocupació per l'home modern, "l'últim home a Europa", com suggereix l'encara més tràgic títol original de la novel·la d'Orwell.
Les distopies ja no són més una advertència. Són la constància crua del patetisme de l'home en societat. No són, com es podria pensar, un suggeriment de canvi de rumb, és una constatació del fàstic de l'home per l'home.
La literatura ve acompanyada d'investigacions que donen manifest més evident de la realitat cultural de postguerra: l'experiment de Robber’s Cave mostra el comportament conflictiu inherent a l'ésser humà i l'experiment de Asch prova la naturalesa sotmesa de l'home.

La novel·la. El senyor de les mosques (1954)
Golding proposa una contra-utopia: un grup de nois anglesos abandonats en una illa tropical, és incapaç de conviure sota els cànons de respecte, ordre i pau. D'una banda contraposa a la ingenuïtat infantil el caràcter conflictiu d'aquests "homes petits", i d'altra, deixa ben enterrada al segle XVI la creença renaixentista del "bon salvatge". L'ésser humà, després de dues guerres mundials, el bombardeig nuclear i l'experiència d'aniquilació massiva tant pel bàndol "oficial" com per "l’enemic", qüestiona la seva naturalesa. No és tan senzill com la crueltat dels dolents i el sacrifici dels bons, ara es tracta de la incapacitat humana de comprendre i acceptar. Separar El Senyor de les Mosques en "bons" i "dolents", a "correcte" i "errat", seria no entendre l'obra i caure precisament en l'error criticat per Golding: l'ambigüitat i debilitat de l'home dissol els límits entre bondat i maldat. No es tracta del normal i l'anormal, es tracta de l'home complex que té en si aquestes i moltes més característiques.
El conflicte, quan l'home intenta desenvolupar-se en societat, no es deu a la suposada "maldat" d'alguns, sinó a l'existent impossibilitat d'apropar subjectivitats. El "normal" és una forma de discriminació, de dominació, d'afirmació del poder oficial. És per això que Foucault es refereix a l'home que viu en societat com a subjecte, subjecte per les seves ideologies i pràctiques, per les seves tabús sexuals, per les seves repressions culturals i les seves pròpies normes morals, característiques totes adquirides del cos social, que busca sobreviure per sobre l'home particular.
La Bèstia (el senyor de les mosques), desprenent d'aquesta anàlisi, és allò que valida, en la trama de l'obra, les accions (justes o injustes) d'ambdós bàndols de nois. Per
Foucault s'explicaria de la següent manera: "(...) es manté el terror al criminal, s'agita l'amenaça del monstruós per reforçar aquesta ideologia del bé i del mal, del permès i el prohibit (...) . Quan un judici no pot enunciar en termes de bé i de mal l'hi s'expressa en termes de normal i anormal. "(Més enllà del bé i el mal, 1971)
Consideracions filosòfiques:
A) títol de la novel·la (Ba'al Zevûv)
Etimològicament, Belcebú (Ba'al Zevûv) significa Senyor de les Mosques: el nom era l'assignat a una deïtat de la guerra pel poble filisteu. Més endavant, en la literatura bíblica cristiana, el nom és usat de manera anàloga per referir-se al "príncep dels dimonis", probablement per la seva relació amb els tributs de sang i els sacrificis carnals.
Que Golding hagi posat com a títol a la seva novel·la el nom d'una deïtat guerrera, ja diu prou. No obstant això, no li restem complexitat al símbol: hi ha més darrere de l'elecció d'aquest déu
per nom de la novel·la.
Entre els supòsits sobre l'origen de la paraula Ba'al Zevûv es diu que probablement el nom va sorgir d'una burla cap al ritual celebratori del déu: en els seus temples, la carn morta oferta per als sacrificis es deixava podrir, el que atreia les mosques al lloc.
clip_image010En l'obra El Senyor de les Mosques també hi ha carn. També mosques envolten un crani de porc caçat. I no obstant això, seria ingenu sospitar que únicament el ritual i la lloança per un déu descobert era el mòbil del grup de nens adorador. Seria ingenu també, creure que només el crani de porc era el senyor de les mosques.
Al déu (de ambigu caràcter anàrquic) se li temia i se li feia servir com a qualsevol déu menor, i per això mateix, el senyor de les mosques era el crani, la bèstia, l'illa, el grup ...
El Senyor de les Mosques era l'atmosfera. Atmosfera que envaeix tant Piggy com a Roger.
Imatge superior: El senyor de les mosques. El déu de la ciutat de Ekron, adorat pels filisteus. Normalment identificat amb el déu Baal i és possible que sigui Baal-Zebubsigui, un nom idèntic a Beel-Zebub, l'antecedent del satà cristià.
B) La influència del Leviatan
ÉS evident la influència del Leviatan en William Golding i aquesta novel·la. Leviatan (Leviatan: o la matèria, forma i poder d'una república eclesiàstica i civil)  és una obra del polític i filòsof anglès Thomas Hobbes. En la primera part de l'obra, Hobbes començarà per l'estudi de l'home en si mateix, per poder, a partir d'aquí, estudiar en societat. Analitza el coneixement humà, l'origen fonamental en l'experiència. L'experiència, segons Hobbes, es forma per la repetició de fets que s'aniran emmagatzemant en la memòria pel que són font de sensacions que permeten la producció d'imatges memoritzades.
hobbes
Imatge de Thomas Hobbes i el seu llibre Leviathan

Els records són utilitzats en aquestes combinacions mentals i possibiliten l'home simular els esdeveniments futurs i adquirir, per tant, una indispensable prudència. L'home actuarà segons la seva experiència, intentant evitar els resultats indesitjats que ha patit en moments anteriors. L'element fonamental que farà a aquest procés molt més ràpid és la paraula, ja que permet el trànsit del mental al verbal, oral i escrit, afavorint, d'aquesta manera, l'emergència de la veritat. Si diem la veritat podem transmetre la nostra experiència i rebre la d'altres podent així complementar mútuament. No obstant això, l'absència de veracitat en aquesta comunicació tindria un efecte nefast sobre la nostra prudència, en tenir dades equivocades. El discurs és, però, font d'errors i d'enganys que han de ser eliminats per tal d'obtenir definicions rigoroses que, al seu torn, es converteixin en vies d'accés a la ciència. Aquests errors no tenen per què ser inevitablement mal intencionats pel proïsme sinó que degut a una falta de precisió lingüística, l'error pot ser comès. La paraula és la base de la raó i s'adquireix per l'acció, sent aquesta font de sensacions i d'imatges que es intel·lectualitzar després de l'adquisició d'una metodologia. La raó es caracteritza, segons Hobbes, pel "càlcul de les conseqüències" dels nostres pensaments; descompondrà la situació que es presenta davant ella i analitzarà, segons la seva experiència, els possibles esdeveniments futurs, triant el que més li convingui.
Posteriorment examina la voluntat i la conducta humanes, tendents sempre a l'acció motivada pel desig: el poder de l'home resideix en la seva capacitat d'actuar i l'adquisició del poder es converteix en una recerca permanent i dominada per la passió.
La persona actua segons els impulsos que rep de l'exterior, de manera que intentarà de totes totes evitar els impulsos que li resultin desagradables i aconseguir tots els agradables possibles.
El problema sorgeix quan aquestes fonts de plaer cal compartir-les amb altres humans o interfereixen amb els seus desitjos. Això determina que cada ésser humà estigui en contínua guerra amb els altres. Aquesta situació en què viu l'home en el seu estat natural troba la seva millor definició en dues de les seves sentències més universalment conegudes: "Bellum omnium contra omnes" ("Guerra de tots contra tots") i "Homo homini lupus""L'home és un llop per l'home ".

Segon llibre 2010-2011. Relato de un naufrago



Nou llibre del Club !20110218085336-relato-de-un-naufrago[1]
Relato de un náufrago
Gabriel García Márquez

Presentació: 04/04/11, 18 h.
Cloenda i projecció del film: 02/05/11
Pel·lícula: Nàufrag de Tom Hanks
Lloc: Biblioteca




Argument


Un membre d’un destructor (Luis Alejandro Velasco) sobreviu durant deu dies a alta mar després de caure del vaixell. Aquesta història, basada en un fet real, va tenir forta repercussió a la premsa nacional, ja que portava carregaments de contraban que van provocar que els marins caiguessin al mar, i no pas per una tempesta. Va ser publicat al diari "L'Espectador" de Bogotà el 1955.

Informació de l’obra i l’autor al xtec

Podeu veure el mapa del naufragi. Si cliqueu en la fotografía anireu a la página del xtec on trobareu molta informació d’aquesta obra:

image

Més informació si cliques en aquest blog

image

Gabriel García Márquez

imageEl Club continua amb aquesta obra de Gabriel García Márquez (Aracataca, Colòmbia, 1928). Va estudiar (1947) dret i  periodisme a la UNAL de Colombia.
El 1948 va publicar la seva primera novel·la, La hojarasca, plena d’una gran fantasia característica de la seva obra.
Clarament compromès amb els moviments d'esquerra i amic de Fidel Castro, va participar en la fundació de Premsa Llatina, (l'agència de notícies de Cuba).
El 1967 escriu Cien años de soledad. Obra mestra i una de les novel.les més importants de la literatura universal del segle XX, Narra amb una recreació mítica el món real de Llatinoamèrica que s'ha anomenat “realisme màgic”.
El 1982 va guanyar el Premi Nobel de Literatura que li va donar prestigi per manifestar les seves idees sobre la vida política i social colombiana. La tasca com a periodista la podem veure en Textos vora el mar, de 1981, Entre cachacos, de 1983, compendis d'articles publicats a la premsa escrita, o Notícies per un segrest, ampli reportatge de 1996.
Ha fet diversos  guions per al cinema, algunes adaptacions de les seves obres, i des de 1985 comparteix, amb el cineasta argentí Fernando Birri, la direcció de l'Escola Internacional de Cinema de l'Havana.


Algunes de les seves obres:

  • 1955: La hojarasca
  • 1961: El coronel no tiene quien le escriba
  • 1962: La mala hora
  • 1962: Los funerales de Mamá Grande
  • 1967: Cien años de soledad
  • 1968: Monólogo de Isabel viendo llover en Macondo
  • 1970: Relato de un náufrago
  • 1973: Ojos de perro azul 1973: Cuando era feliz e indocumentado
  • 1974: Chile, el golpe y los gringos
  • 1975: El otoño del patriarca
  • 1978: De viaje por los países socialistas
  • 1981: Crónica de una muerte anunciada
  • 1982: Viva Sandino
  • 1982: El secuestro
  • 1982: El olor de la guayaba
  • 1985: El amor en los tiempos del cólera
  • 1986: La aventura de Miguel Littín clandestino en Chile
  • 1989: El general en su laberinto
  • 1992: Doce cuentos peregrinos
  • 1994: Del amor y otros demonios
  • 1996: Noticia de un secuestro
  • 2002: Vivir para contarla
  • 2004: Memoria de mis putas tristes
  • 2010: Yo no vengo a decir un discurso

Realisme màgic


imageGabriel García Márquez és un dels exponents de l'anomenat realisme màgic. Aquest nom va ser utilitzat per primera vegada el 1925 pel crític alemany Franz Roh, per referir-se a una escola de pintura. Més tard Massimo Bontemoelli parlà d'una de les seves novel·les amb aquest nou terme literari.
El tret principal del realisme màgic és l'acció fantàstica descrita de manera realista. Aquest estil literari pròpiament sud-americà el va anomenar realisme màgic Ángel Flores i més tard també es va començar a afegir autors d'altres continen en aquest moviment.
Autors que es consideren exemples d’aquest estil són: Miguel Ángel Asturias, Alejo Carpentier, Gabriel García Márquez, Isabel Allende, Salman Rushdie, Lisa St Aubin de Terán, Louis de Bernieres, Gunter Grass, Laura Esquivel. Carpentier diu: "el meravellós comença a ser-ho de manera inequívoca quan sorgeix d'una inesperada alteració de la realitat" en la seva obra “El reino de este mundo”.
imageAlgunes de les propietats que sorgeixen de la nostra  realitat són: clarividència, levitació, vides llargues a l'estil bíblic, miracles, malalties meitat imaginàries que són exagerades hiperbòlicament.
Tot això representa la part màgica, mentre el realisme es troba en la manera d'explicar la narrativa: com si el fil principal fora realista i el més important, mentre que el màgic no representa més que uns detalls ordinaris de poca importància. El realisme màgic convida el lector a menysprear la realitat, a apreciar el miraculós i menysprear lo històric.



Un conte de Gabriel García Márquez
La luz como el agua

[Cuento: Texto completo]
Gabriel García Márquez

En Navidad los niños volvieron a pedir un bote de remos.
-De acuerdo -dijo el papá, lo compraremos cuando volvamos a Cartagena.
Totó, de nueve años, y Joel, de siete, estaban más decididos de lo que sus padres creían.
-No -dijeron a coro-. Nos hace falta ahora y aquí.
-Para empezar -dijo la madre-, aquí no hay más aguas navegables que la que sale de la ducha.
Tanto ella como el esposo tenían razón. En la casa de Cartagena de Indias había un patio con un muelle sobre la bahía, y un refugio para dos yates grandes. En cambio aquí en Madrid vivían apretados en el piso quinto del número 47 del Paseo de la Castellana. Pero al final ni él ni ella pudieron negarse, porque les habían prometido un bote de remos con su sextante y su brújula si se ganaban el laurel del tercer año de primaria, y se lo habían ganado. Así que el papá compró todo sin decirle nada a su esposa, que era la más reacia a pagar deudas de juego. Era un precioso bote de aluminio con un hilo dorado en la línea de flotación.
  -El bote está en el garaje -reveló el papá en el almuerzo-. El problema es que no hay cómo subirlo ni por el ascensor ni por la escalera, y en el garaje no hay más espacio disponible.
Sin embargo, la tarde del sábado siguiente los niños invitaron a sus condiscípulos para subir el bote por las escaleras, y lograron llevarlo hasta el cuarto de servicio.
-Felicitaciones -les dijo el papá ¿ahora qué?
-Ahora nada -dijeron los niños-. Lo único que queríamos era tener el bote en el cuarto, y ya está.
La noche del miércoles, como todos los miércoles, los padres se fueron al cine. Los niños, dueños y señores de la casa, cerraron puertas y ventanas, y rompieron la bombilla encendida de una lámpara de la sala. Un chorro de luz dorada y fresca como el agua empezó a salir de la bombilla rota, y lo dejaron correr hasta que el nivel llego a cuatro palmos. Entonces cortaron la corriente, sacaron el bote, y navegaron a placer por entre las islas de la casa.
Esta aventura fabulosa fue el resultado de una ligereza mía cuando participaba en un seminario sobre la poesía de los utensilios domésticos. Totó me preguntó cómo era que la luz se encendía con sólo apretar un botón, y yo no tuve el valor de pensarlo dos veces.
-La luz es como el agua -le contesté: uno abre el grifo, y sale.
De modo que siguieron navegando los miércoles en la noche, aprendiendo el manejo del sextante y la brújula, hasta que los padres regresaban del cine y los encontraban dormidos como ángeles de tierra firme. Meses después, ansiosos de ir más lejos, pidieron un equipo de pesca submarina. Con todo: máscaras, aletas, tanques y escopetas de aire comprimido.
-Está mal que tengan en el cuarto de servicio un bote de remos que no les sirve para nada -dijo el padre-. Pero está peor que quieran tener además equipos de buceo.
-¿Y si nos ganamos la gardenia de oro del primer semestre? -dijo Joel.
-No -dijo la madre, asustada-. Ya no más.
El padre le reprochó su intransigencia.
-Es que estos niños no se ganan ni un clavo por cumplir con su deber -dijo ella-, pero por un capricho son capaces de ganarse hasta la silla del maestro.
Los padres no dijeron al fin ni que sí ni que no. Pero Totó y Joel, que habían sido los últimos en los dos años anteriores, se ganaron en julio las dos gardenias de oro y el reconocimiento público del rector. Esa misma tarde, sin que hubieran vuelto a pedirlos, encontraron en el dormitorio los equipos de buzos en su empaque original. De modo que el miércoles siguiente, mientras los padres veían El último tango en París, llenaron el apartamento hasta la altura de dos brazas, bucearon como tiburones mansos por debajo de los muebles y las camas, y rescataron del fondo de la luz las cosas que durante años se habían perdido en la oscuridad.
En la premiación final los hermanos fueron aclamados como ejemplo para la escuela, y les dieron diplomas de excelencia. Esta vez no tuvieron que pedir nada, porque los padres les preguntaron qué querían. Ellos fueron tan razonables, que sólo quisieron una fiesta en casa para agasajar a los compañeros de curso.
El papá, a solas con su mujer, estaba radiante.
-Es una prueba de madurez -dijo.
-Dios te oiga -dijo la madre.
El miércoles siguiente, mientras los padres veían La Batalla de Argel , la gente que pasó por la Castellana vio una cascada de luz que caía de un viejo edificio escondido entre los árboles. Salía por los balcones, se derramaba a raudales por la fachada, y se encauzó por la gran avenida en un torrente dorado que iluminó la ciudad hasta el Guadarrama.
Llamados de urgencia, los bomberos forzaron la puerta del quinto piso, y encontraron la casa rebosada de luz hasta el techo. El sofá y los sillones forrados en piel de leopardo flotaban en la sala a distintos niveles, entre las botellas del bar y el piano de cola y su mantón de Manila que aleteaba a media agua como una mantarraya de oro. Los utensilios domésticos, en la plenitud de su poesía, volaban con sus propias alas por el cielo de la cocina. Los instrumentos de la banda de guerra, que los niños usaban para bailar, flotaban al garete entre los peces de colores liberados de la pecera de mamá, que eran los únicos que flotaban vivos y felices en la vasta ciénaga iluminada. En el cuarto de baño flotaban los cepillos de dientes de todos, los preservativos de papá, los pomos de cremas y la dentadura de repuesto de mamá, y el televisor de la alcoba principal flotaba de costado, todavía encendido en el último episodio de la película de media noche prohibida para niños.
Al final del corredor, flotando entre dos aguas, Totó estaba sentado en la popa del bote, aferrado a los remos y con la máscara puesta, buscando el faro del puerto hasta donde le alcanzó el aire de los tanques, y Joel flotaba en la proa buscando todavía la altura de la estrella polar con el sextante, y flotaban por toda la casa sus treinta y siete compañeros de clase, eternizados en el instante de hacer pipí en la maceta de geranios, de cantar el himno de la escuela con la letra cambiada por versos de burla contra el rector, de beberse a escondidas un vaso de brandy de la botella de papá. Pues habían abierto tantas luces al mismo tiempo que la casa se había rebosado, y todo el cuarto año elemental de la escuela de San Julián el Hospitalario se había ahogado en el piso quinto del número 47 del Paseo de la Castellana. En Madrid de España, una ciudad remota de veranos ardientes y vientos helados, sin mar ni río, y cuyos aborígenes de tierra firme nunca fueron maestros en la ciencia de navegar en la luz.

Segon llibre. 2010-2011. Fem un cine?


Us convidem* a veure algunes pel.lícules que indirectament estan relacionades amb El relato de un naufrago.

Una història de superació personal:

image127 horas. Es tracta d´una història de superació personal en una situació límit, igual que el llibre que estem llegint. Aquesta pel.lícula està basada en una història real i narra l´aventura d´un alpinista que pateix un accident i queda atrapat en un barranc.






Una reflexió sobre la realitat i els mitjans de comunicació:

imageFahrenheit 9/11. En aquesta pel.lícula el director Michael Moore posa al descobert la utilització que l´administració Bush fa de l´atemptat a les Torres Bessones. Aquesta pel.lícula és un exemple de la divergència que sovint hi ha entre la informació que rebem a través dels mitjans de comunicació i la realitat.




Un parell d´homenatges a tots aquells que han naufragat buscant un futur millor

imageBalseros. Documental que fa un seguiment de set cubans que emprenen el viatge, en balsa, cap a Estats Units.








image14 kilómetros: aquesta és la distància que separa Àfrica d´Europa. De la mà de quatre personatges es recorre el llarg i perillós viatge a través del Sahara per tal de conèixer allò que mai ensenyen els mitjans de comunicació.







*Totes aquestes pel.lícules les podeu demanar a la biblioteca.